Imprentas 89 del 08.03.2021 di Ivan Marongiu
Investire in sas bibliotecas pro agiudare s’iscola e megiorare sas tzitades
Bidu chi mancant sas ideas de comente si diat pòdere gastare su dinare de su pianu europeu pro sa ripresa (su gasi naradu recovery plan) bi d’at una simpre simpre. Tres meses a oe Afranco Lorenzoni at iscritu in sa rivista “Internazionale” chi “s’iscola depet sighire foras de sa classe” e at tzitadu una dirigente iscolàstica de Palermo chi at naradu: “S’iscola at bisòngiu de sas collaboratziones prus diversas pro ite non bastat istruire e educare piseddas e piseddos si non s’aviant protzessos de cambiamentu de sa tzitade, pro ite b’at bighinados in ue s’iscola est s’ùnica pratza”. In veridade un’àtera pratza b’est in ogna bidda e in ogna tzitade: sa biblioteca. In unu coladòrgiu epocale acanta sas pratzas sunt furriendesi a logos virtuales, dominados dae retzes sotziales e prataformas, depimus investire in sas bibliotecas, pro more chi siant sas pratzas noas de s’ischire: infrastruturas fìsicas, sotziales e cognitivas.
Depent èssere abertas, inclusivas, animadas. In custa batalla, finas dae sos annos setanta, si sunt impinnados medas bibliotecàrios italianos, mescamente ispirendesi a su modellu de sa biblioteca pùblica anglosàssone: ispàtzios acanta sotzializare, sena barrieras, cun a su tzentru sas ideas de sos tzitadinos, e in su matessi tempus logu de atzessu a sos archìvios digitales, a sas fontes, a sos datos. Est istada una batalla printzipiada cun coràgiu dae medas bibliotecàrios in Lombardia, in Emìlia-Romagna, in Toscana, chi ant traballadu bene impreende sa fantasia, sa cultura e s’empatia pro trasformare istitutziones chi a sos sìndigos e a sos presidentes de regione no nde lis importaiat meda.
In tempos de apretu sanitàriu e de crisi sotzioeconòmica, chi nos ant a acumpangiare pro meda tempus, fortzis tocat a torrare a partire pròpiu dae inoghe. Sas bibliotecas sunt semper istadas sas sorrastras pòberas de su setore cultura-ispetàculu e sunt istadas sas primas vìtimas de s’epidèmia. Sos vàrios decretos de su presidente de su cussìgiu (dpcm) ant autorizadu s’abertura de sas librerias (in ue sos libros si còmporant) ma ant cungiadu sas bibliotecas (in ue sos libros sunt in prèstitu). Non s’est cumprèndidu, pro esempru, chi imbetzes de las serrare si podiant pònnere in seguresa, mancari investende prus in su personale.
Su beranu coladu, durante su cunfinamentu, bi sunt istadas medas addòbios tra responsòbiles de teatros, tzìnemas, orchestras e museos pro agatare solutziones pro su cumpartu cultura-ispetàculu. A custas riuniones sas bibliotecas non sunt istadas nemmancu cumbidadas. Epuru su tessutu culturale de un’istadu est formadu dae sas iscolas e fintzas dae sas bibliotecas, e non si podet nemmancu immaginare unu paisu sena custas istitutziones.
Pro custu non bastat pretèndere una polìtica culturale natzionale in ue bi siat una simpre consultatzione tra teatros, museos, bibliotecas e iscolas: serbit meda de prus. Serbit una collaboratzione permanente, mescamente cun sas iscolas. Sas piseddas e sos piseddos cungiados in domo, a s’ispissu cun una connessione wi-fi insufitziente, o unu telefoneddu ebbia, comente ant a recuperare su tempus pèrdidu? In una situatzione che a custa sos pitzocheddos prus fràgiles e prus isvantagiados ant a àere semper prus dificultade a sighire su passu de sos cumpàngios issoro prus fortunados.
Prima de totu diat tocare a torrare a progetare sas infrastruturas fìsicas: sas bibliotecas podent torrare a nàschere gràtzias a su pranu europeu pro sa ripresa, chi paret siat destinadu prus a sos setores rapresentados dae corporatziones e dae lobistas ispeculadores, ma no a sas bibliotecas. Nch’at bisòngiu imbetzes de investimentos mannos pro fraigare logos bellos e modernos, in ue bi siat una connessione wi-fi chi funtzionet, s’assistèntzia de personale cualificadu pro impreare a su mègius sos trastos informàticos, una ghia pro s’orientare in sos labirintos de sa burocratzia, fintzas solu pro compilare, istampare e firmare un’autotzertificatzione.
Mescamente sas bibliotecas depent èssere unu logu acanta s’energia sotziale de sa natzione si potzat isfogare e realizare, ma imbetzes paret chi sas istitutziones a s’ispissu faghent de totu pro oprìmere e iscambare. ¼ de sa populatzione italiana tenet prus de 65 annos: pro fortuna su prus istat bene, est ativa, mancari non facat bastante movimentu, ma de seguru est una risursa pro trasmìtere cumpetèntzias e abilidades a chie nde at bisòngiu: non solu a sos nebodes ma fintzas a sos immigrados, a sas badantes chi ant dificultades a faeddare italianu, a sos giòvanos precàrios chi non connoschent sos deretos issoro. Si s’andat in una cale si siat biblioteca in sos Istados Unidos agatades ogni die deghinas de voluntàrios chi agiudant sas àteras persones gratis. Si tratat de voluntàrios cun una formatzione arta, cun dotorados e làureas umanìsticas e sotziològicas.
Sighende custu esèmpiu podimus rennoare sas biddas e sas tzitades nostras pròpiu torrende a pensare sas bilbliotecas. In su 1972 est essidu unu libru de su sotziòlogu canadesu Marshall McLuhan intituladu “La città come aula”. McLuhan sotaiat e invitaiat sos insegnantes e sos educadores a impreare pròpiu sa tzitade comente mèdiu didàticu. S’istudiosu aiat intuidu chi sa tzitade podet ofrire connoschimentu prus e mègius de cale si siat àtera cosa: caminare in sos caminos suos, esplorare, abèrrere sas letziones iscolàsticas e universitàrias a totus, rigenerare ispàtzios mortos, inertes, trasformendelos in laboratòrios de connoschimentu. Custa est una rivolutzione urbanìstica e polìtica chi podet èssere realizada ispendende pagu dinari. Serbint àulas mannas de istùdiu chi siant ispainadas in ogna àngulu de sa tzitade, de tzìnemas e teatros chi si trasforment fintzas in tzinetecas e tzentros de istùdiu. Depimus fàghere a manera chi sos logos nèutros o istèriles potzant divènnere logos didàticos. E una bella biblioteca est unu modellu de custu cambiamentu.
Immaginamus sas tzitades nostras tra binti o trinta annos. Comente las diamus chèrrere e cale est s’arriscu chi current? Sa pandemia at atzeleradu protzessos globales giai in cursu: sas tzitades, chi sunt istadas semper su logu de su connoschimentu de s’àteru e de s’inèditu, sunt diveninde sos logos in ue si tenet ite fàghere cun su nòdidu, cun su familiare, cun su domèsticu ebbia. Sos ispàtzios comunos, sas setziones de partidu comente sos tzentros giovaniles, sos oratòrios comente sos tzentros sotziales, fiant giai in crisi o iscumpartas prima de s’arribu de su covid-19.
Oe bìvere in una domo cun unu terratzu bellu e cun librerias prenas, cun ischermos mannos pro sa didàtica a distàntzia e su traballu de remotu, bìdere film e sèries tv, e sighire letziones de yoga, ordinende sa chena e s’ispesa in sas prataformas, pro chie si la podet permìtere, est una realidade semper prus difùndida. Sa tzitade est un’atzessòriu, reduida a sas funtzionas essentziales suas, chi non cuntemplat prus nemmancu sa frecuentatzione de calicunu chi non siat de sa famìlia o de su giru de amigos.
Dae s’àtera banda agatamus sa tzitade de su traballu isfrutadu, de sos traballadores de sa logìstica, de sos tzentralinos telefònicos chi permitent a sa tzitade e a sos servìtzios suos de funtzionare. Depimus furriare custu protzessu chi trasformat sa tzitade in una tzitade disuguale, cun semper prus cuartieris dorados e ghetos, est a nàrrere semper prus diseguale.
Sa biblioteca podet èssere sa frontiera de custa batalla chi est prus culturale chi non polìtica. Ogna bidda tenet una biblioteca, su matessi ogna cuartieri de sas tzitades prus mannas. In cust’època chi totu nos podet lòmpere a domo artziende su telefoneddu ebbia, devimus chircare de essire dae domo e torrare a ocupare sos tretos pùblicos de sa cultura. Sa biblioteca at totu sas cartas in règula pro ddu fàghere. Serbint, a mala bògia, organizatzione e preventzione, serbint intervenros istruturales e sanitòrios, ma si podet fàghere. A parte però sos interventos materiales, serbint fintzas interventos in su personale, chi depere a s’artària de custa isfida, preparadu in modu professionale e sensibilizadu a sa missione culturale chi devet acumprire.
Pro serrare, “Next generation Eu” non depet èssere solu su nùmene amaliadore de su pranu de agiudos econòmicos prevìdidos dae s’Europa, ma cussu de sa generatzione noa de tzitadinos, chi cherent crèschere cun un’educatzione tzìvica. In unu mundu iscambadu dae sas epidemias, impestadu de noas farsas (fake news), corpidu dae su terrorismu e dae sa timoria de su benidore, sas bibliotecas, paris cun s’iscola, podent èssere su tèmpiu de s’isperàntzia, sa proa chi non semus bivende sa vigìlia de un’apocalisse e chi comente si siat, fintzas tra sas ruinas, amus a àere semper bisòngiu de cundivìdere cun calicunu unu libru interessante.