Imprentas 171 di Ivan Marongiu
Ipatzìa, s’astrònoma e filosofa ochida dae sos cristianos pro àere difensadu s’iscièntzia
Su chi ischimus de Ipatzìa lu devimus mescamente a duos contemporàneos suos: su filòsofu neoplatònicu Damàscio e s’istòricu Sòcrate Iscolàsticu. Ambos duos no allegant meda de sos primos annos de sa vida sua: Damascio narat solu chi Ipatzìa fiat naschida, creschida e educada a Alessàndria, Sòcrate Iscolàsticu imbetzes narat chi fiat de Alessàndria, fìgia de su filòsofu Teone, chi aiat eredadu s’iscola platònica chi fiat istada istantargiada dae Plotino”.
Sòcrate Iscolàsticu ammentat deretu su babbu de Ipatzìa, una figura de fundamentu de l’aiat permìtidu de devènnere una de sas mentes prus mannas de su mundu antigu. Teone difatis fiat unu matemàticu mannu chi dirighiat su Museion, una de sas acadèmias prus importantes de s’època. In custu logu sa fìgia aiat comintzadu a s’apassionare a sa filosofia e a s’iscièntzia, dimustrende deretu de èssere portada a s’istùdiu chi, mescamente de sa geometria e de s’aritmètica, in continuidade cun traditzione de Alessàndria.
In pagu tempus, Ipatzìa fiat istada a tretu de cumprèdere e fintzas de crèschere sos istùdios de su babbu, a su puntu chi medas cuntemporàneos suos, comente Filostrògio, la cunsideraiant mègius de issos. S’istòricu fàghet notare su primore de Ipatzìa in sa chi issu mutit “s’arte de osservatzione de sos astros”.
In su 2009 est essidu in sas salas tzinematogràficas Agorà, unu film basadu sunra s’istòria de Ipatzìa. In sa parte initziale de sa pellìcula si bidet sa protagonista chi ispiegat a sos dischentes suos comente sos isteddos non nde ruant dae su chelu impreende sa figura geomètrica de su chircu: “Sos isteddos non s’iscòstiant ne in susu ne in giosso. Girant dae Est a Ovest sighende su cursu prus perfetu e mai finidu, su chircu. Ca su chircu dòminat sos chelos”. In custa iscena, s’ispetadore iscoberit sa base de su percursu teòricu-filosòficu de Ipatzìa: su chircu est una figura perfeta, pro ite tenet unu tzentru, pròpiu comente su cosmo. “Si non b’esseret unu tzentru, s’universu diat èssere informe, infinidu, amorfu e caòticu”, concruit Ipatzìa a sa fine de sa letzione posta in iscena in su film.
Oe, fintzas a càusa de su famadu fogu chi aiat abrugiadu s’immensa biblioteca de Alessàndria, non sunt abarradas testimonias diretas de sas iscobertas suas e de sos esperimentos suos. Sas intuitziones suas sunt istadas mentovadas mescamente in sas òperas de su babbu e in sos paperis de àteros iscientziados de tando. Oe ischimus chi sunt de Ipatzìa unas cantas teorias rivolutzionàrias de s’època subra su movimentu de sos pianetas, gràtzias a sas cales aiat cumpresu, cun medas sèculos de antìtzipu, su chi posca at a èssere dimustradu solu a pustis de sa prima lege de Keplero subra de sas òrbitas ellìticas.
Ipatzìa, a s’internu de sos “Commentaria a Tolomeo”, iscritos dae su babbu, aiat rilevadu sos graves errores de sos càrculos de s’astrònomu, ponende in duda sa teoria chi totu giraret a inghìriu de sa Terra. Nche fiat resèssida torrende a istudiare su sistema eliotzèntzidu de Aristarcu, chi in comintzu fiat istadu disaprovadu dae sos càrculos isballiados de Tolomeu. Ipatzìa aiat bortuladu totu su sistema tolemàicu adotende unu puntu de bista diferente: aiat detzìdidu de imaginare sas ellissis in cuntestos in ue, finas a tando, si fiat resonadu movende dae àteras formas.
Sas iscobertas de Ipatzìa non si fiant limitadas però a sa teoria, sende chi si fiat ocupada fintzas de mecànica e de tecnologia aplicada. A issa, oe, li benint atribuidos mescamente duos imbentos: s’areòmetru e s’astrolàbiu a pianu. Su primu serbit a determinare su pesu ispetzìficu de unu lìcuidu e at sa forma de unu tubu tapadu cun unu pesu postu a unu càbudu: a segunda de cantu custu tubu afundaiat in unu lìcuidu, fiat possìbile a lèghere in un’iscala graduada su pesu ispetzìficu suo. S’astrolàbiu imbetzes aiat duos discos metàllicos istampados chi giraiant unu subra de s’àteru pro mesu de unu pernu rimovìbile: fiat istadu impreadu pro carculare su tempus, ma mescamente pro definire sa positzione de su Sole, de sos isteddos e de sos vàrios pianetas.
Fintzas gràtzias a custos imbentos, Ipatzìa fiat arribbada a àere una bisione diferente de su mundu e de su cosmo, ma sa sotziedade in ue biviat non fiat galu pronta a acollire nen sas iscobertas suas nen su modu suo de si pònnere. Comente iscriet Sòcrate Iscolàsticu: s’autonomia sua, s’intraprendèntzia sua e sa cultura sua faghiant de issa una boghe importante fintzas in unu mundu dominadu dae sos òmines. Medas la respetaiant, calicunu la timiat, e ateretantos comintzaiant a la imbidiare. Custa fèmina chi, comente ogni àteru filòsofu cuntemporàneu suo, aiat detzisu de non si cojuare pro si dedicare a sos istùdios suos e a s’insegnamentu, arriscaiat de devènnere un’esèmpiu negativu pro sa morale de unu mundu chi sa crèsia cristiana fiat rendende semper prus serradu e difìtzile pro sas fèminas. In sos cuntzìlios de Cartàgine, sa tzensura eclesiàstica aiat giai proibidu s’istùdiu de sos filòsofos paganos e riservadu a sos òmines ebbia s’atzessu a s’istrutzione: una fèmina chi ismintziat sas bases sientìficas de tando e chi poniat in duda sas tzertesas de sa religione rapresentaiat su perìgulu pùblicu pro sos depositàrios de sa dotrina imperante noa.
Unu sero, torrende a domo, Ipatzìa fiat istada inghiriada dae unu grustu de cristianos fanàticos, ghiados dae unu preigadore chi si naraiat Pedru: la fiant isetende e non nch’aiant postu meda l’atzapare e a la leare tira tira finas a una crèsia. Inoghe l’aiant istratzadu sos bestires e l’aiant morta iscudendeli corpos de tèula a conca. A cussu puntu, su corpus suo fiat istadu iscuarteradu e segadu a bìculos, e sos restos betados in unu furru. Posca l’aiant brusiada, isperende de burrare paris cun su corpus suo s’ammentu e mescamente sas ideas suas.
Assassinende a Ipatzìa, s’iscola platònica istituida dae Plotino fiat abarrada sena sa ghia sua e in pagu tempus aiat serradu, ponende fine a una de sas prus importantes comunidades sientìficas de su mundu antigu, fundada paris cun sa matessi tzitade de Alessàndria e ispirada a s’Acadèmia de Platone, a su Litzeu de Aristòtele e a sas comunidades pitagòricas. Si trataiat fintzas in custu casu de un’“iscola” intesa non comente unu logu fìsicu ma prusaprestu comente una traditzione intelletuale: un’iscola de pensamentu prus chi non un’istitutzione in sensu istrintu.
S’òpera de iscantzelladura de Ipatzìa fiat durada paritzos sèculos. Sa figura sua fiat stada recuperada solu a pustis de meda tempus, gràtzias a sos illuministas, chi nd’aiant fatu un’icona de su lìberu pensamentu, e oe est totora ammentada comente fonte manna de ispiratzione. Su matemàticu A.B Deakin at iscritu chi Ipatzìa “at rapresentadu sos balores intelletuales, sa matemàtica rigorosa, su neoplatonismu eremitanu, su ruolu detzisivu de sa mente e de sa boghe de sa ecuilìbriu e de sa moderatzione in sa vida tzivile” e est gràtzias a custos mèritos, chi in fines li sunt istados reconnotos, si custa grandu fèmina est istada torrada a valutare, a su puntu de dare su nùmene suo a su progetu internatzionale de s’Unesco nàschidu a posta pro favorire s’integratzione de sas iscientziadas in unu mundu galu dominadu dae sos òmines.
Pro serrare, sa bera “curpa” de Ipatzìa est istada cussa de àere postu in duda sos còdighes de unu pòdere totu maschile” e no est de seguru pro de badas chi siat istada un’àtera fèmina de iscièntzia comente s’astrofìsica Margherita Hack a sutaliniare chi sa vitzenda de Ipatzìa “nos imparat galu oe cale e cantu potzat èssere acanidu s’òdiu pro sa resone e su disprètziu pro s’iscièntzia.” Ipatzìa est istada vìtima de una sotziedade repressiva e maschilista, presonera de dogmas, acanta s’iscièntzia e sa cultura beniant bidas cun suspetu dae medas e si oe nois cherimus una sotziedade mègius devimus evitare a chi àteras mentes mannas arrischent de èssere eclissadas dae una mentalidade violenta, frutu de unu pòdere tontu e ingiustu.