Imprentas 256 del 02.09.2021 di Ivan Marongiu

Su problema de sos giòvanos italianos sena tzitadinàntzia

In Itàlia sunt migliaia. Pitzocos e pitzocas comente a totus sos àteros. Faeddant italianu, mancari fintzas una limba regionale, sunt nàschidos e crèschidos in Itàlia, acanta ant frecuentadu sas iscolas de s’òbrigu. Faghent parte de su tessutu sotziale de sas comunidades acanta istant e sunt uguales a totus sos fedales issoro, ma sos genitores non sunt italianos e pro custu sunt sena tzitadinàntzia. Istràngios in domo issoro: custa est sa cunditzione chi bivent prus de 800.000 piseddas e piseddos in totu Itàlia. Giòvanos italianos de facto chi però non tenet unu cantu de paperi chi reconnoscat sa tzitadinàntzia italiana.

Durante su guvernu Gentiloni su parlamentu fiat arribbadu a unu passu dae s’aprovatzione de sa riforma subra sa tzitadinàntzia. Posca fiat mancadu su coràgiu pro superare su sentimentu xenòfobu chi si fiat difùndidu tra  sos italianos; su guvernu fiat istadu pagu sàbiu e su Pd si fiat lassadu andare a sa timoria de pèrdere votos ischierende·si in favore de una misura chi fiat istada pintada comente  “pro-immigratzione”, dende duncas resone a sa fobia pro sos migrantes e pro sas Ong.

Sa tzitadinàntzia est cussa cunditzione giurìdica chi rendet sos indivìduos tzitadinos chi apartenent a un’Istadu, cun totu sos deretos e doveres chi nde derivant. Diversas ideas de tzitadinàntzia creant diversas ideas de sotziedade polìtica. B’at duas categorias mannas de ideas subra sa tzitadinàntzia e a custas currispondent duas iscolas legislativas: a un’ala b’at sa bisione de s’Otighentos de tzitadinàntzia comente  ligàmine de sàmbene e discendèntzia dae un’etnia natzionale, chi agatat espressione in su “ius sanguinis”, est a nàrrere in sos tipos de leges de tzitadinàntzia chi s’assignant a un’indivìduu dae un’Istadu in base a cussa de sos genitores; a s’àtera banda b’at s’idea de tzitadinàntzia intesa comente càrdine de una comunidade valoriale chi si reconnoschet in leges e printzìpios cumpartzidos, decretados dae sa Costitutzione. A custu cuntzetu currispondet su “ius soli”, su printzìpiu giurìdicu in base a su cale est tzitadinu de un’Istadu chie  naschet a s’internu de sas làcanas suas.

A su sòlitu, sos Istados adotant una solutzione mesana tra custos duos printzìpios giurìdicos. Pro abarrare in sas làcanas europeas, in Frantza pro esèmpiu ogni pipiu nàschidu dae babbos istràngios divenit tzitadinu a 18 annos si at bìvidu in manera istàbile in su Paisu pro a su mancu chimbe annos. Si ses nàschidu in Ispagna, imbetzes, e sos babbos tuos sunt istràngios, bastat un’annu de residèntzia pro èssere tzitadinu. In su Regnu Unidu est cunsideradu britànnicu chie est fìgiu de a su mancu unu genitore cun unu permissu de permanèntzia permanente. In Isvètzia, unu de sos Paisos prus a presu de su sistema de su “ius sanguinis” paris cun s’Àustria, sa lege previdet sa tzitadinàntzia pro sos minores chi ant bìvidu a su mancu chimbe annos in intro de sas làcanas natzionales.

In Itàlia sa lege chi règulat sa tzitadinàntzia est sa 91 de su 1992, e forsis est una de sas prus arretradas de totu Europa. Comente iscriet su giassu de su ministeru de sos Internos, si basat subra su “ius sanguinis”: est italianu chie tenet sàmbene italianu, est a nàrrere chie est nàschidu o est istadu adotadu dae italianos. Sos istràngios magiorennes podent rechèrrere sa tzitadinàntzia a pustis de 10 annos de residèntzia in su Paisu e solu si sunt in possessu de determinados recuisitos, comente unu rèditu sufitziente a si sustentare e nisciunu pretzedente penale. In alternativa, b’est fintzas sa possibilidade de si cojuare cun un’italianu: in custu casu, sa tzitadinàntzia benit cuntzèdida a pustis de duos annos.

Su problema printzipale est mescamente pro sos giòvanos. Comente ispiegadu in unu relatzione de s’Unicef, unu minorenne istràngiu podet devènnere tzitadinu italianu in duos modos. Su primu est fàtzile, ma raru: sos babbos devent otènnere custu status giurìdicu e, in manera automàtica, l’at a otènnere fintzas su minore. S’àtera possibilidade, chi est fintzas su  motivu pro su cale a su mancu 800.000 minores residentes in Itàlia isetant una reforma: èssere naschidos in Itàlia, atestare sa residèntzia legale (mai interrùmpida dae sa nàschida) in su paisu Nostru e àere fatu recherta pro devènnere tzitadinos a sa lòmpida de sos 18 annos e intro sos 19. Su reconnoschimentu de sa permanèntzia in su territòriu italianu però podet èssere cumpromìtidu dae vàrios fatores, comente sa pèrdida de traballu de sos babbos o s’abbassamentu de su rèdditu issoro. Si sos genitores non resessent a rinnovare su permissu de permanèntzia, difatis, su destinu de unu giòvanu chi at semper bìvidu in Itàlia podet èssere cussu de dèvere lassare su Paisu.

Pro sos  primos 18 annos de vida, su status giurìdicu de sos giòvanos italianos de facto, ma non in sa carta, est unu permissu de permanèntzia temporànea chi devet èssere semper rinnovadu. Custu garantit sos deretos fundamentales, comente sa salude e s’istrutzione, ma non permitet de biagiare durante su perìodu de emissione e de rinnovu, ne de s’iscrìere a isport agonìsticos. Isciaddidos sos 18 annos non permitet mancu de votare. A parte totu sas cumplicatziones burocràticas, tocat a cunsiderare fintzas su fatore psicològicu, su cortotzircùitu identitàriu chi si creat in su piseddu. S’atuale lege tirat a marginalizare sos chi sunt nàschidos in Itàlia dae babbos istràngios, imbetzes de los integrare in su tessutu sotziale e culturale de su Paisu. Chentinas de mìgias de giòvanos sunt custrintos in unu limbo, e s’intendent esclusos siat in su Paisu acanta sunt nàschidos e pàschidos, siat in cussu de orìgine de sos babbos, in ue mancari non bi sunt mai istados e  non nde allegant mancu sa limba.

Su “ius culturae”  propostu in sa reforma de sa tzitadinàntzia naufragada durante s’ùrtima legislatura diat pòdere risòlvere a su mancu in parte custos problemas. Su printzìpiu est una bia mesana tra su “ius sanguinis” e su “ius soli”. Comente sugerit su nùmene, su cuntzetu a sa base de custa lege est sa cultura: sa tzitadinàntzia no est prus cumpresa comente discendèntzia de sàmbene che in s’Otighentos, ma comente  comunidade de balores e de deretos. Sa lege previdiat sa possibilidade, pro sos minorennes istràngios nàschidos in Itàlia o arribbados prima de sos 12 annos, de rechèrrere sa tzitadinàntzia a pustis de àere frecuentadu sas iscolas italianas  chimbe annos o àere concruidu a su mancu unu tziclu iscolàsticu. Pro sos pitzocos nàschidos a s’èsteru e arribbados a pustis de sos 12 annos, imbetzes, s’iter podet cumentzare a pustis de 6 annos e sa frecuèntzia de unu tziclu iscolàsticu.

A dolu mannu però cun s’emergèntzia sanitaria  tema de sa tzitadinàntzia est istadu postu a una banda, in prus s’argumentu est divènnidu unu tema de propaganda polìtica. Bona parte de s’opinione pùblica est istada cumbinta chi su “ius culturae” diat chèrrere nàrrere “regalare sa tzitadinàntzia” a sos migrantes. Ma in veridade est su “ius sanguinis” chi regalat sa tzitadinàntia a milliones de giòvanos italianos chi tenent s’ùnicu mèritu de tènnere genitores italianos. Su ‘ius culturae” previdit  imbetzes unu percursu iscolàsticu, formativu e culturale pro otènnere sa tzitadinàntzia.

Si podet discùtere  de sos pariticulares,  ma b’at duos aspetos tzentrales in su “ius culturae” chi lu rendent netzessàriu: prima de totu torrat dignidade e prus possibilidade de integratzione sotziale a mìgias de piseddos e piseddas, curregende un’ingiustìtzia chi dae annos est suta sos ogros de totus, comente dimustrat sa nàschida de medas assòtzios. Secundariamente, decretat unu printzìpiu fundamentale: una persone no est italiana solu in base a sos antepassados suos, ma si si reconnoschet in sa cultura, in sos printzìpios e in sos balores de s’Itàlia, cosa chi est iscrita fintzas in sa Costitutzione republicana.

Su “ius sanguinis” no est prus adeguadu a una realidade multiculturale comente oramai est cudda italiana, cun una pertzentuale de sa populatzione formada dae su 9 % de istràngios. Sa classe polìtica italiana tenet s’ocasione de si dimustrare sàbia e onesta,  e de pònnere sa giustìtzia e su bene de su Paisu a in antis de s’interessu eletorale. Pro lu fàghere serbit una dose manna de coràgiu e de onestade in sos cunfrontos de sos tzitadinos. S’arriscu est de esclùdere dae sa vida sotziale  mìgias de giòvanos  italianos a totu sos efetos chi imbetzes diant pòdere  contribuire a su progressu e a su bene comunu de s’Itàlia.