di Ivan Marongiu

In Itàlia pro neghe de su classismu 2 milliones de giòvanos non traballant e no istùdiant

Una parte importante de s’identidade nostra est definida dae su de traballu chi seberamus o dae cussu pro su cale semus istudiende. Est naturale chi su chi faghimus formet sa personalidade nostra e s’idea chi nois tenimus de nois, e fintzas cussa chi sos àteros tenent de nois etotu. Fata custas premissas, tocat a nàrrere chi sos Neet (Neither in employment, education or training) rapresentant una parte manna de sos giòvanos italianos. Segundu sos ùrtimos datos de s’Istat, sos giòvanos tra 15 e 34 annos chi bivent in Itàlia e non sunt inseridos in unu percursu de istùdiu, formatzione o traballu sunt  prus de 2 milliones, su 24,2% de su totale de sos pitzocos de cussa edade. Sos datos Eurostat chi cunsìderant sa fascia 20-34, sunt galu prus preocupantes: cun su 28,9% de Neet s’Itàlia est sa natzione posta peus tra sos 28 Paisos membros, sende chi sa mèdia europea est de su 16,5%. In pagos faeddos s’Itàlia at datos meda sìmiles a Turchia e Montenegro. Non chi siat unu disonore a non traballare o a no èssere inseridos in unu percursu de istùdios canònicu, ma s’inatividade tra sos giòvanos est a sa càusa de  un’esclusione sotziale chi tenet cunsighèntzias graes non solu pro s’indivìduu, ma pro totu sa democratzia.

S’ùrtimu raportu de s’Unicef, intituladu Su mudìmene de sos Neet, paragonat su fenòmenu a cussu giaponesu de sos Hikikomori: pitzocos chi detzident de si retirare dae sa vida sotziale, fintzas  pro meda tempus,  avilidos dae sa cumpetitividade esagerada e dae sos farsos mitos de sutzessu de sa sotziedade. Si puru su fenòmenu de sos Hikikimori potzat pàrrere a tesu meda dae sa cultura nostra, est possìbile agatare analogias cun su chi podet capitare in sa vida de unu giòvanu italianu chi at afrontadu su percursu cara a s’edade adulta durante sos annos de s’ùrtima crisi econòmica e de sa pandemia. Pro cumprèndere però comente semus acabbados a tènnere su datu peus de inativos in Europa est netzessàriu pigare in cunsideru sos aspetos particulares de sa sotziedade italiana, diferente meda dae cussa giaponesa.

Prima de totu, in Itàlia tenimus unu problema sèriu cun su traballu nieddu: in unu Paisu in ue 13 persones cada 100 traballant sena unu cuntratu regulare (datos Istat) est naturale pessare chi una parte de sos Neet resurtet inativa pro ite traballat in s’economia acuada e non pro ite siat in domo a lèghere giornaleddos. Esistent posca sos impignos fitianos non pròpiu de traballu, chi a s’ispissu andant a sostituire sos servìtzios de base cando custos mancant; primu de totus s’asilu nidu. No est pro de badas si sos 3/4 de cussos chi non traballant e non sunt disponìbiles a lu fàghere (belle su 19% de sos Neet) sunt fèminas impinnadas a abbaidare sos fìgios o parentes no autosufitzientes. Posca b’at un’àtera cosa chi agiuat a cumprèndere su fenòmenu in su paisu Nostru, relativu a s’abbandonu iscolàsticu: s’Itàlia in 20 annos at pèrdidu 3 milliones de istudiantes, su resurtadu prus peus de su mundu. Unos cantos de custos ant comintzadu a traballare, ma una bona parte diat pòdere èssere finida in sa categoria de sos inativos. Belle sa metade de sos Neet, difatis, no at acabadu mancu su tziclu segundàriu superiore de 5 annos, medas ant istudiadu solu fintzas a su diploma e “solu” s’11% at rinuntziadu a traballare e istudiare a pustis de àere pigadu una làurea. Cust’ùrtima tzifra, in fines, podet ofèrrere un’àtera prospetiva subra su fenòmenu: in Itàlia, a diferèntzia de su restu de Europa, solu pagu prus de sa metade de sos laureados resesset a agatare unu traballu intro tres annos dae su cunsighimentu de su tìtulu de istùdiu, a càusa de sa mancàntzia de comunicatzione tra su mundu de s’universidade e cussu de sas impresas.

Biende custos datos est craru chi sos chi intrant in sa categoria de sos Neet non lu fàghent pro unu sèberu personale, ma dipendet dae su gènere de nàschida, dae su cuntestu familiare e dae s’importu chi custu dat a s’educatzione, e dae su tipu de istùdiu chi si faghet. A contos fatos, est una chistione de oportunidade e sas oportunidades non sunt uguales pro totus – mancari su mitu de su self made man/woman. Pro non rùere torra in sa sòlita narratzione chi sos giòvanos chi non traballant o istùdiant pro ite non sunt  prontos a su sacrifìtziu e sunt afitziados, tocat a fàghere un’arresonu prus mannu  e riflètere subra sas disugualidades presentes in su paisu Nostru.

Est normale chi sos sugetos chi tenent prus possibilidades de finire in sa categoria de sos Neet sunt cuddos prus dèbiles: disàbiles, fèminas, persones bènnidas de àreas depressas o cuntestos familiares pòveros, migrantes. Prus si calat in s’iscala sotziale e prus est arta sa possibilidade de si pèrdere, de finire in unu limbu acanta non si tenet nen sa gana de istudiare, nen sa possibilidade de traballare, e nen sos mèdios pro cambiare sas cosas. Su fatu chi custu bèngiat sutaliniadu raramente dipendet dae sa dificultades chi tenimus de pònnere in discussione su cuntzetu de meritocratzia, unu de sos dogmas prus tirriosos de sa sotziedade nostra. Dae cando sos Paisos otzidentales si sunt trasformados in democratzias, su mitu farsu de sas uguales oportunidades s’est difùndidu gosi meda chi paret impossìbile a nde pònnere in duda sa fundadesa: su mundu in ue bivimus est meda de prus sìmile a s’aristocratzia ereditària chi no a una democratzia. Mancari nemos proibit a su fìgiu de un’operaju de devènnere notàriu, custu at a èssere prus difìtzile prus de cantu podimus pensare.

In Itàlia unu giòvanu ogna duos erèditat sa cunditzione econòmica dae sos babbos e unu tertzu de sos fìgios de pòveros est destinadu a abarrare pòberu, mentras su fìgiu de unu dirigente, cun tìtulos de istùdiu uguales, at a balangiare su 17% in prus respetu a issos. Sos fìgios de sos pòberos ant a dèvere aspetare 5 generatziones pro arribbare a balangiare unu rèditu mèdiu, mentras su 5% de sa populatzione at a mantènnere e at a sighire a fàghere crèschere su patrimòniu suo. In una sotziedade gosi, pessare chi su cuntestu familiare e culturale no influat in sas oportunidades de sutzessu de calicunu est de tontos, o una farsidade. Sos chi resèssent a si realizare economicamente, pro su prus, devent belle totu a  sa famìlia issoro.

Su problema de sos Neet est unu problema chi s’est agravadu meda cun sa pandemia,  ma non at pesadu a su matessi modu in totu su mundu. S’Itàlia est istada corpida de prus pro ite  su paisu Nostru at investidu pagu in s’abbatimentu de sas diversidades, a su puntu chi tra 37 Paisos s’Itàia est a su de 22 postos pro divàriu in sos resurtados iscolàsticos tra fìgios de ricos e pòveros. Sa classe dirigente no at afrontadu su fenòmenu in manera sistemàtica, ma s’est acuada a palas de su pregiudìtzu chi sos giòvanos siant preitzosos, o chi su rèditu de tzitadinàntzia diat àere intzentivadu “sos pitzocos de su Sud a non fàghere nudda”. Una narratzione farsa. Mescamente, su problema de sos Neet in Itàlia no est istadu risòlvidu ca no esistet galu, a pustis de prus de 10 annos de crisi econòmica e finantziària, unu beru progetu polìticu de redistributzione de su benèssere e afortiamentu de sas tutelas sotziales pro totu sas categorias de tzitadinos.

In custos meses sa generatzione Z s’est incrarada cun fortza in su dibàtitu polìticu. Est un’ocasione de oro pro sa polìtica de pedire una segunda possibilidade e torrare a balangiare sa credibilidade sua. Est s’ùnicu modu chi temimus pro more chi sos giòvanos torrent a partetzipare ativamente a sa polìtica e  a partetzipare a sos sèberos chi interessant su benidore issoro, e duncas de custu istadu acanta bivimus.