Imprentas di Ivan Marongiu

S’istòria de Fabrizio Giuffrida, su romanu chi faeddat in sardu

Fabrizio Giuffrida, fotògrafu e amantiosu de sas mùsicas traditzionales de sa Sardigna, at imparadu a allegare su sardu pròpiu gràtzias a s’amore pro su cantu a tenore e pro sas garas de poesia.

Su Sardu l’allegat bene a beru, ma mancari gasi no est nàschidu e no at bìvidu in Sardigna. In s’ìsula nostra benit una bia a s’annu, su tempus de  s’istiu. Ma però s’amore pro sa limba sarda at bìnchidu fintzas sas  distàntzias. Fabrizio Giuffrida, 57 annos, fotògrafu e tradutore romanu, at iscobertu sa limba trinta annos a oe. Chie lu connoschet bene narat chi apat imparadu fintzas a pensare in sardu. Isse est su Romanu chi faeddat su sardu”, in custu modu benit presentadu a s’ispissu dae amigos a sos connoschentes issoro, chi  lu ponent deretu a sa proa alleghende∙li in sardu, e issu rispondet cun una bella faeddada in sardu ischietu. Sa dimanda chi totus li faghent est si su babbu e sa mama sunt sardos, o si tenet parentes in Sardigna, pro ite a totus paret impossìbile chi unu continentale, dae su nudda, sena tènnere raportos istrintos cun s’ìsula nostra, potzat imparare gosi bene su sardu.

De sòlitu, difatis, sos istràngios imparant a connòschere su mare de sa Sardigna, sos areniles, sas màscheras traditzionales, su cannonau e su porcheddu arrustidu, ma belle mai imparant sa limba. Fabrizio Galeotta imbetzes s’est innamoradu deretu de su sardu e cando li dimandant comente mai, isse narat semper sa matessi cosa, sèmplitze ma eficatze: «Apo imparadu su sardu pro ite est una limba bella».

Galeotta, intervistadu dae su giornale La Nuova Sardegna, at contadu comente est nàschida sa passione sua pro sa terra nostra. Totu cumentzat dae unu programma mandadu in unda unu merie de sos annos Otanta in unu canale televisivu de sa Rai. «In cudda ocasione aia intesu sa prima borta su càntigu a tenore, un’espressione musicale chi non connoschia. Non fia galu istadu in Sardigna e pro mene, chiterrista rock cun un’interessu pro sas mùsicas traditzionales, fiat istadu una rivelatzione».

In custu modu Fabrizio at comintzadu a frecuentare sa Sardigna e giai dae in deretura si fiat cumpresu chi  ultres a sas marinas meravigiosas, b’aiat meda àteru de connòschere e iscobèrrere de custa ìsula, perla de su Mediterràneu: istòria, traditziones, archeologia, arte, mùsica. «Cheria connòschere custa terra- sighit a contare Galeotta — tando aia comintzadu a lèghere de totu, dae Grazia Deledda a sos testos de antropologia, e a ascurtare mùsica sarda, meda mùsica sarda.

Ma iscurtende sas cantzones mi fia abigiadu chi fiat pretzisu pro mene ischire su significu de cussos faeddos, devia imparare sa limba: a su cumintzu cheria cumprèndere solu ite naraiant sos tenores, e pro custu apo comporadu totu sas regortas de poesias publicadas dae una domo editora de Casteddu, chi giughiant su testu originale in sardu cun sa tradutzione italiana a cara. Aia connotu gasi sos poetas e sa fortza de sas lìricas issoro: Mossa, Mereu, Murenu, Antioco Casula Montanaru e àteros».

Sas leturas, s’istùdiu non bastaiant prus, Giuffrida cheriat cumprèndere su chi si naraiant sos parentes de sos amigos suos cando faeddaiant tra issos, cheriat fàghere prus pagu tradutziones, cheriat cumprèndere e ischire rispòndere a s’interrogadu. In pagas chistiones cheria faeddare. Bìvere sa cuotidianidade sena filtros, sena dimandare semper ite cheret nàrrere, opuru “ite at naradu o ite signìficat?”. In custa manera Fabrizio Giuffrida in sos annos Noranta comintzat unu cursu de sardu intensivu.  «A s’època esistiant giai diversas gramàticas de su sardu, unos cantos istrumentos multimediales, vocabulàrios e ditzionàrios, fintzas libros de esertzìtzios, chi mi fiant istados ùtiles meda pro pònnere unu pagu de òrdine sas cosas chi fia imparende a bellu a bellu.

Aia connotu unu sardu chi biviat in Itàlia dae paritzos annos e cun issu faghia pràtica, imparaia frases idiomàticas e paristòrias, ditzos, sos irrocos e andiras pro piseddos! Aia comintzadu gasi a faeddare su sardu de su paisu suo, Teti, in sa Barbàgia de Ollollai, chi fiat unu pagu diferente de su logudoresu illustre de sa traditzione poètica.

A s’època iscriia in medas rivistas de mùsica e aia tentu modu de connòschere e intervistare sas figuras mannas de sa mùsica sarda ( pro esèmpiu Cordas et Cannas, Elena Ledda, Tenore Remunnu ‘e Locu de Vitzi) chi giraiant sos palcos de totu su mundu. Fiat istada una grandu satisfatzione pro mene su de resèssere a abbandonare s’italianu e a faeddare in sardu», contat Giuffrida.

Ma su percursu de aprendimentu de su sardu de Fabrizio aiat àpidu unu brìnchidu de calidade gràtzias a s’addòbiu cun Bernard Lortat-Jacob, etnomusicologu frantzesu, connoschidore mannu de sa Sardigna, e cun sa pobidda sua Maria Manca, antropòloga. «So istadu fortunadu a los connòschere. M’ant agiudadu meda e pro custu lis apa a essere semper reconnoschente. Dae issos apo imparadu su gustu pro s’anàlisi antropològica e s’ograda profunda subra sas cosas de Sardigna. S’amighèntzia issoro m’aiat giutu a frecuentare sa bidda Irgoli, in Baronia, acanta aiant comporadu una domo.

In Baronia  mi fia cunfrontadu cun una variante de sardu ancora diferente pro pronùntzia, intonatzione e lèssicu. In su matessi tempus cun Maria aia comintzadu a sighire sas garas poèticas logudoresas, subra de sas cales issa fiat iscriende un’importante traballu chi est istadu publicadu dae s’Isre. Fintzas custa traditzione mi fiat pràghida meda meda e mi fia abigiadu chi sos poetas a bolu, sos improvisadores, sunt sos depositàrios de unu grandu connoschimentu linguìsticu: a parte s’importàntzia de sos temas tratados, sunt una risursa sena fine pro sa limba sarda», narat Fabrizio chi pro fàghere bìdere cantu nche teniat a sa càusa de su sardu e de sas limbas minoritàrias, aiat pigadu pinna e paperi e aiat iscritu una lìtera a unos cantos polìticos pro los sensibilizare a pitzu de su tema de sa tutela e promotzione de sa limba sarda.

«In su 1999 in Parlamentu italianu  fiat istadu presentadu unu disinnu de lege chi in fines reconnoschiat s’esistèntzia e s’importu de sas limbas minoritàrias. Custa lege est sa 482 de  de su 15 nadale 1999,  “Normas in matèria de amparu de sas minorias linguìsticas istòricas”, e introduit in s’ordinamentu, “in atuatzione de s’artìculu 6 de sa Costitutzione e in armonia cun sos printzipios generales istabilidos dae sos organismos europeos e internatzionales” , una disciplina orgànica de amparu de sas limbas e de sas culturas minoritàrias presentes in manera istòrica in Itàlia, mescamente de sas populatziones albanesas, catalanas, germànicas, gregas, islovenas e croatas e de cuddas faeddadoras de su frantzesu, su francu-proventzale, su friulanu, su ladinu, s’otzitanu e su sardu.

A su cumentzu medas polìticos fiant contràrios a custa lege. Nde fiat naschidu unu dibatu allutu meda tra  sustenidores e contrarios.  Tra chie non bidiat bene custu percursu bi fiat fintzas Giulio Andreotti. Pròpiu pro custu motivu aia detzisu de iscrìere una litera a custos polìticos  cuntestende sas positziones issoro, e fintzas a su Presidente de sa Repùblica Carlo Azeglio Ciampi, esortende•lu a firmare sa lege.

Paris cun sa litera aia ispedidu fintzas unu librete  “Breve storia della lingua sarda” de Matteo Porru. Subra de sa prima pàgina de sas còpias destinadas a sos polìticos contràrios aia iscritu pro ognunu unu ditzu sardu diferente, cun tradutzione in italianu. Su chi aia seberadu pro Giulio Andreotti fiat “In ite non connosches, lea cussizu”, chi cheret nàrrere: in sas chistiones chi non connosches ti deves fàghere cussigiare)».

De sas primas cunversatziones in sardu a oe de tempus nd’at coladu meda e oramai faghet a nàrrere chi Fabrizio Giuffrida, romanu de Roma, ma sardu in su coro, ischit faeddare e iscrìere su sardu. «Unu percursu chi però non s’est concruidu — narat issu — pro ite tèngio galu meda de imparare».