di Ivan Marongiu

Giòvanos letores, nativos digitales e abbandonu de sos libros: nudda de istranu!

Oe sa fàscia prus forte de sos letores in Itàlia est cumpresa tra sos 11 e 14 annos. Si tratat de unu datu  positivu meda, ma deghe annos a oe su picu si registraiat intre sos 14 e 17 annos. Custos datos nos narant chi sos pitzocos, creschende, perdent s’abitùdine a sa letura: fenòmenu chi si podet ispiegare dae su fatu chi sa cultura de massa no est prus determinada solu dae sos libros.

Una generatzione noa de nativos digitales, dae unu tzertu momentu, remplassant su libru cun sos audiovisivos, semper prus interativos e “sotziales”. Comente mai? Sos mèdios de comunicatzione noos sunt prus interessantes, interativos, reperibiles, cumpartzìbiles e atzessìbiles. In prus sunt gratis. Ma chie sunt sos letores prus ativos in Itàlia? Dae annos sos datos repitent sa matessi cosa: sos pitzocos dae sos 11 a sos 17 annos, sunt sos chi leghent de prus, mescamente sas fèminas. Sas fèminas leghent prus de sos òmines, unu primadu chi poderant praticamente in ogni fàscia de edade. Sa letora pintada dae sas istatìsticas Istat est una fèmina over 30, laureada, de su tzentru-nord, cun majore cuntzentratzione cara a nord-ovest.

Ma torramus a sos medas giòvanos chi rapresentant unu batzinu de letores cun prus potentziale. Su datu positivu est craru: in Itàlia sunt sos pitzocos a lèghere prus de totus. E sas resones sunt craras: semus faeddende de indivìduos in edade iscolare, pro custu sos libros faghent parte integrante de sa vida issoro. Però b’at àteros datos chi mèritant calicuna riflessione in prus. In su 2010 su picu de letores in Itàlia s’agataiat tra sos 14 e sos 17 annos (su 65,4%). Segundu sos ùrtimos datos in possessu nostru, como su picu si registrat tra sos 11 e sos 14 annos (60,8%). Sa fascia de primore de su 2010, 14-17 annos, s’est abbassada a una tzifra uguale a su 59,7%. Est custu su datu subra su cale bisòngiat riflètere.

Istende a custas pertzentuales s’abitùdine a sa letura si perdet manu a manu chi si s’andat cara a sa maturidade e, posca, a s’edade adulta.  Duncas, sos pitzocos in edade iscolare sighint a rapresentare sa fàscia prus forte, ma a bellu a bellu semus perdende sos giòvanos letores “autònomos”. Est a nàrrere sa letura comente pràtica individuale sighit a pèrdere corfos in una fàscia  de edade detzisiva. Sos datos sugerint un’iscenàriu acanta, no b’est prus su “dovere” o “òbrigu” iscolàsticu o acadèmicu – ca est semper bene ammentare chi cada annu b’at semper prus pagu immatriculatziones a s’universidade – medas giòvanos non mantenent s’interessu issoro pro sa letura.

Comente mai? Est possìbile chi siat unu fatore normale, antzis, fisiològicu. Oe in die sa letura non dipendet solu dae sos libros, ma fintzas dae su web e dae sos audiovisivos. Sas generatziones giòvanas ant imparadu prima de totus chi sa literadura no est prus s’ùnicu mèdiu pro creare/cortivare s’imaginàriu issoro, pro iscobèrrere mundos noos, pro imparare istòrias, o prus in generale pro connòschere e tènnere emotziones. Tando est inùtile a insìstere in sa retòrica de su “a ue amus a andare a finire?” o de sa letura comente  “dovere” culturale e formativu.

Naturalmente si podet e si diat dèpere fàghere meda de prus pro sa promotzione de sa letura tra sos giòvanos – in realidade est sa diminuitzione progressiva de su nùmeru de letores cumplessivos e sa crèschida de su tassu de analfabetismu de torrada chi dant prus pensamentu in Itàlia, mescamente si si cunsìderant sos datos de sos àteros paisos europeos – ma bisòngiat fintzas cumprèndere sas resones de custu fenòmenu, poderende una tzerta dose de onestade intelletuale.

Sa letura a sa die de oe podet assùmere vàrios aspetos e sighire diversas dinàmicas. Non si lìmitat solu a su volùmene cartaceo o digitale e, in ogni casu, pro unu pitzocu est naturale esplorare esperièntzias sensoriales e interativas noas a discàpitu de sa consultatzione de unu libru.

Naradu custu tocat a fàghere àteras cunsideratziones. Cando aiant imbentadu sa vetura cun probabilidade calicunu aiat pensadu chi custu imbentu rivolutzionàriu diat àere signadu in manera inevitàbile sa fine de sos mèdios de locomotzione traditzionales, pro esèmpiu de sa bitzicleta. Cun sa vetura si faghent prus chilòmetros e in prus pagu tempus: proite sa gente diat àere dèpidu sighire a pedalare? Epuru sa vetura incuinat, mentras cùrrere in bitzicleta faghet bene a s’ambiente e a sa salude. In prus sa bici arribbat in logos acanta sa vetura non podet arribbare. Bastat pensare a sas pedaladas in mesu de sa natura.

Pro custu motivu diamus dèvere pensare chi diat èssere mègius prodùere prus bitzicletas? O chi totus diamus dèpere colare su tempus nostru in pedaladas in mesu de sa natura? Est una cosa praticamente impossìbile. Automòbilee bitzicleta: semus faeddende de mèdios de locomotzione diversos – pro funtzione, iscopos e sensatziones. S’arribu de sa vetura at cambiadu in manera inevitàbile su ritmu e s’istile de vida nostru, ma sa bitzicleta no est iscumparta e cun probabilidade no at a iscumpàrrere mai. Sa gente at a sighire a pedalare, a cùrrere e a passigiare. Tzertu, at a tocare a educare sas generatziones noas a pedalare, cùrrere e a passi giare, ma no at a dèpere èssere unu dovere “comporare” prus bitzicletas, ca no at a èssere custa una prospetiva, o investimentu, credìbile pro su benidore. Mègius iscummìtere subra de una vetura a bassos consumos, una màchina semper prus ecològica, a mesura de òmine e rispetosa de s’ambiente. Opuru puntare in sos mesos pùblicos prus tecnològicos  pro limitare su tràficu in sas tzitades nostras e s’incuinamentu.

Duncas sos libros sunt comente sa bitzicleta, simple e afidàbile, semper prus sostituida dae àteros mèdios de trasportu motorizados, est a nàrrere sos mèdios de comunicatzione noos: sos audiovisivos – tzìnemas, sèries tv, filmados, videogames –e su web, acanta si podent retzire medas prus informatziones e prus a sa lestra. Comente chi non bastaret su web est unu logu in ue sos giòvanos podent àere raportos sotziales, mancari virtuales e a bias indisciplinados, comente messàgios, iscàmbios de ideas, de link, de materiales), cun sos fedales issoro.

De custu puntu de vista sos mèdios de comunicatzione noos produent benes comunos cun una portada de cumpartzimentu e sotzializatzione meda prus de unu libru. De su restu sa comunidade de impitadores digitales est prus manna e ativa de cussa de sos letores, mescamente si cunsideremus una determinada fàscia anagràfica. Pro custu si deo so unu piseddu e chèrgio cumpartzire sas esperièntzias cun sos fedales meos, su libru diat pòdere èssere unu mèdiu pagu eficatze.

Pro concruire, su libru abarrat un’ogetu importante pro sa formatzione de un’indivìduu in edade iscolare – ma si tratat de unu produtu chi in unu segundu momentu non podet cumpètere cun su web e cun sos audiovisivos in relatzione a sos bisòngios de sos pitzocos cuntemporàneos. A su mancu custu est s’iscenàriu chi nde essit a campu dae unos cantos datos. Sos gasi narados “nativos digitales”, sos pitzocos nàschidos in sos annos ‘90, pro non faeddare de sos Millennials, ant somatizadu custu cambiamentu in modu naturale meda. Faeddamus de indivìduos nàschidos in un’època acanta sa Rivolutzione Digitale aiat giai postu raighinas, e acanta s’agiudu e su suportu de sa tecnologia est un’elementu basilare de s’esistèntzia issoro. Una realidade non semper atzetada dae sos chi sunt crèschidos in un’època pre-digitale.

Si si cheret favorire sa letura traditzionale tocat a fàghere cumprèndere a sos giòvanos chi su libru possedit àteras peculiaridades e puntos a fortza: sa letura recheret un’alfabetizatzione mentale, un’esertzìtziu intelletuale, una pràtica e unu sacrifìtziu majore respetu a s’audiovisivu, ma però  sos significados, sos colores, sos nuscos, sos messàgios chi si cuant intre sas pàginas de unu libru in paperi, non los podimus agatare in un’audiovisivu o in su web.